EXPERIENCIA DEL ULTRA FONS

Quan un va a córrer una cursa d'ultra fons per primer cop, no sap quina bogeria va a
fer, et sents il·lusionat, pensatiu, nerviós, alguns es plantegen la carrera d'una forma o d'altra.
Després alguns arriben a meta i altres no. Però aquells que finalitzen una prova d'ultra fons comprendran el veritable significat de la paraula sofriment, cansament i dolor.
Per això, els que finalitzen aquest tipus de carrera sentiran una sensació tremenda, i no importa que estiguis mig mort, perquè en aquest dia les teves sensacions i emocions estan més vives que mortes.
No hi ha dubte que una prova d'ultra fons són molts quilòmetres a córrer, potser en
algunes massa per al nostre cos. Les cames descobreixen el dolor com mai un no es
pot imaginar, aquest dolor es comença a notar entre el 50 o 70% de la distància a recórrer, en els altres quilòmetres seran milers els pensaments i les preguntes que ens farem dins del nostre cap en un món en què dic desesperació, desesperats per acabar,desesperats perquè aquell quilòmetre sigui l'últim, desesperats perquè aquestes adolorides cames et permetin recórrer altre quilòmetre més.
Alguns ens anomenen com ultra fondistes, alguns únicament com a corredors, altres ens
descriuen com autèntics bojos. Sincerament crec que som atletes que estem
acostumats al patiment i aquest forma part del nostre cos i del nostre pensament.
En una cursa ultra els veritables rivals no són els altres corredors, els rivals són els quilòmetres a recórrer i les múltiples formes en què es representa el patiment ... rampes,cansament, nàusees, marejos, ....
Per tant, mentre corres patint com mai ho havies imaginat, només cal pensar
a la meta i que arribaràs a ella. No importa com arribis, com estiguis, quant trigaras i ni tan sols importa qui va davant o darrere teu.
I quan passes per la línia de la meta, amb aquestes cames molt adolorides, aquests músculs i ossos cansats, aquestes butllofes als peus, aquestes ungles negres, aquestes rampes musculars que gairebé no et deixen ni caminar, aquests marejos i aquesta fam voraç (que et menjaries una bon bistec de vedella).
És quan aquest sofert cos et dóna les gràcies quan arribes, perquè senzillament li
treus de cop aquests mals moments que ens acompanyen durant tota la prova. I aquestes es reflecteixen en forma de felicitat, d'èxtasi final, al qual encara no m'he acostumat, tensganes de plorar, d'abraçar a tothom, coneguts o desconeguts, cridar, treure del teu interior aquest punt de bogeria que tots tenim, de mirar a aquesta gent que al seu dia et diuen boig però que ara et veuen feliç com mai.
Per això crec que no hi ha cap persona més feliç, que aquell que finalitza una cursa d'ultra fons.